Poesia e teologia nella Divina Commedia.

Fallani, Giovanni, Poesia e teologia nella Divina Commedia, Marzorati, Milano.1959, (0.6.1457 Bilblio. Nazionale Centrale Firenze).

1.No hi és fàcil trobar paràgrafs de síntesi. Un seguit interminable d'exemples i cites fa insoporertable la lectura prosaïca de la Divina Comèdia. a la fí trobem:
2.l'infern: naturalesa que s'hi oposa a l'esperit; la llum del bé que il·lumina la intel·ligència (3,39); la intel·ligència com surtida del mal : la revelació;
3.He tingut un presentiment de clafred : i si la Divina Comèdia fos com les grans obres de l'antiquitat clàssica, - Homer -, un recull d'obres d'altres autors, - o d'un altre autor, per exemple un franciscà? Una obra poetitzada indubtablement per Dante posteriorment. No trobe en el que vaig llegint els fonaments teològics i/o filosòfics en Dante. Va estudiar teologia a la Sorbona, ja ho sé...I va estar al cemintiri d'Arles : “La genesi espirituale dell'Inferno risiede nel lavoro compiuto del poeta per dare ad un mondo in tumulto e discorde la possibilità di una intesa (...) a la maniera di un monasterio benedettino.”(1,116)
4.Guittone d'Arezzo. No compren l'amor cortés i el qualifica des de l'aspecte purament sensual. “Giuttone si colloca in un'ottica piuttosto critica nei coinfronti dell'eredità trobadorica e della siciliana.” (wikipedia). Dante seguidor de Guittone..
5.El Dolce Stil Nuovo.Corrent literària trecentesca que durará fins Petrarca. Reproducció toscana de l'amor cortés trobadoresc, tot i que com és d'esperar amb notables pèrdues a favor “dell'oscurità e della 'sottigliansa' delle poesie” (wikipedia).
6.El Dolce Stil Nuovo crea un nou concepte d'amor i de dona, - la dona angelo -. amb una funció religiosa important : intermediaria entre Déu i l'home . (wikipedia). Una idealització, - fàcil -, de l'amor cortés, ja de per sí mateix prou idealitzat a una societat, - a l'origen dels càtars -, prou idealística: la porvenzal medieval. La qualificació afegida de divina podriem interpretar-la com una re-qualificació més d'aquest procés d'idealització – neoplatònica? - que fa la poesia que fa el Dolce Stil Nuovo de la poesia provenzal. Qui però respon a la preguta clau : en base a quins pressupòssits s'hi fa aquest procès a l'Itàlia trecentesca? Jo no puc de moment dir que l'amor cortès, - al contrari del que pensa Guittone – porta en sí maeix el germen de la idealització.
7. Aquesta idealització cavalleresca pren formes diverses segons el substrat social. A l'Espanya desemboca en el Quixot, a Catalunya al Tirant Lo Blanc, i a l'Itàlia amb Dante i el neoplatonisme del Jardí dels Medicis, - on s'hi formen els protagonistes del Renaixement. (Xiscot, 29.11.2008).
8.“(...) della polemica stilnovista per una ricerca di valori interiori.”(5,9)
9.Potser però el més important que estudiant Dante el que trobe hi és un estudi de l'amor. Més exactament un estudi de l'evolució italiana de l'amor cortés provenzal.
10.“La Vita Nuova risponde appunto all'intento dantesco di dare archittetura e ambiente ai miti della fantasia.”(5,12) Més concretament portant l'«angel» a un background terrenal : “il poeta, la città, le sue case, il fiume.”(5,12). Tal vegada la interpretació podria ser tot just la contrària, ja que afirma : “La «mirabile visione» a cui allude la chiusa del libro, è, oltre tutto, l'annunzio di un approdo formale, del risolutivo coordinarsi di tutte le apparizioni in un quadro unico e vasto. All'apertura della Commedia, infatti, della riviera terrena non è rimasto che il punto dello smarrimento, l'occasione del mirabile racconto :
“tant'era pieno di sonno a quel punto
que la verace via abbandonai” (Inf., I,11-2)(5,15). “Esemplare dimostrazione della crescente autonomia poetica della «visione» è il capitolo XXIII.(5,15) “(...) la realtà rimane solo come occasione e cornice.” ( 5,15)
11.M'alegra coincidir en quant al métode de creació artística, - poètica a Dante, artística en general en mí - :«Sempre lo litterale dee andare innanzi (...)» (Convivio, II, 1,8-10)(5,21). Val a dir la comprensió de la realitat, - al di fuori -, ha de precedir la creació alegòrica.
12.Resulta aparentment paradoxal l'afirmació de qué “”Nel tempo tra la Vita Nuova e la Commedia egli si rassicura speculativamene in quella tendenza al parlare concreto, verso la tecnica narrativa che non trasfigura disolvendo la realtà, ma rappresentandola in modi sensibili alla ragione (...)”(5,20)
13.”Il Convivio è un tessuto dialettico cha acerta la necessità del senso letterale come primo senso(5,20)
14.“Nella Vita nuova il poeta guardava la realtàq «sotto vesta di figura o di colore rettorico» e chiedeva per i rimatori il diritto di dare forma e parola alle «cose inanimate» e anche a quelle «non vere»(XXV,7-10).”(5,20)
15.Me sembla que als punts que precedeixen Guido di Pino aporta més confusió que llum. Concretament, la tendència al parlar concret dirigit a la raó que reclama per la Divina Commedia i del qual escloeix la Vida Nova. Per la que reclama la via oberta per ambdues interpretacións : la lírica, - stilnovística -, i la històrica. Segueix afirmant que al Convivio s'hi decideix per la via de la concreció històrica.(5,21)
16.No deixa de cridar l'atenció : “En 1588, es invitado por la Academia Florentina a presentar dos lecciones sobre la forma, el lugar y la dimensión del Infierno de Dante.” (wikipedia.org).
17.Durante el lapso que vivió, Galileo estuvo dedicado de lleno a la desmitificación del mundo. Ello implica que la búsqueda laberíntica y el viaje exploratorio, inherentes al lenguaje de Dante, se reducen a un sistema numérico que desemboca en la afirmación de que así es el mundo, y que éste realmente no posee las cualidades sensoriales que nosotros le atribuimos. En este sentido la ciencia afirma la realidad de un mundo diferente al de las artes.(...)Asimismo logramos conceptualizar el aspecto grotesco de la interpretación que Galileo hizo del infierno de Dante. Galileo no aceptó la oferta de Dante en el sentido de ver el mundo de un modo nuevo, sino que redujo los símbolos de Dante a su función denotativa.(6)



Bibliografia:

1.- Fallani, Giovanni, Poesia e teologia nella Divina Commedia, Marzorati, Milano.1959, (0.6.1457 Bilblio. Nazionale Centrale Firenze).
2.- G. Boccaccio, Della origine, vita, costumi e studii de Dante Alighieri in Firenze e delle opere composte da lui, in Le vite di Dante, a cura de G.L. Passerini, Firenze 1917.
3.- Pino, G., 1952, La figurazione della luce nella Divina Commedia, Firenze.
4.- Torraca, F., 1906, I precursori della «Divina Commedia», in Lectura Dantis : le opere minori di D. Alighieri, letture fatte in Orsanmichele, Firenze, pp. 313-340.
5.-Di Pino, Guido, 1962, La figurazione della luce nella Divina Commedia, Ed. G. D'Anna, Messina-Firenze, (C.5.572.77 Biblioteca Nazionale Centrale-Firenze).
6.- http://www.esteticas.unam.mx/revista_imagenes/posiciones/pos_scherer07.html